Els koales, ja se sap, som un grup de sonats, cadascú a la seva manera, inconsistents i poc fiables, però bones persones. És l'única cosa que ens serveix d'atenuant. Xerrem més del compte. L'Iñaki no. Ens vantem de les nostres petites gestes. L'Iñaki no era així. Emboliquem la troca i després ens fem enrere. Fins allà on jo sé, l'Iñaki no fallava mai.
Davant d'una mort tan sobtada, tan inexplicable i tan cabrona, el record de la Teresa es fa inevitable. Els metges no acaben d'explicar-nos perquè el cor falla en moments així. No cal. Nosaltres ja sabem el perquè. És gent tan abocada als altres, donen tant d'ells mateixos, que deu ser que de mica en mica les parets del cor se'ls van desgastant i arriba un punt que no resisteixen més.
L'única cosa que em pesa és no haver-li fet una abraçada més forta quan ens vam acomiadar al Congost. Poc abans s'havia tret la samarreta koala que ens estàvem emprovant i li havia vist les cicatrius de l'operació. Em va fer por fer-li mal amb un excés d'efusivitat. Si arribo a saber que seria una de les últimes...
Nosaltres no podem fer altra cosa que tirar endavant, però això no té cap mèrit. És una qüestió d'inèrcia. Però ja que ens toca viure, fem-ho com ho faria ell. En paraules d'un amic de l'Iñaki, intentarem beure'ns la vida pel broc gros.
I quan menys ens ho esperem, en qualsevol racó de muntanya, potser fruit de les al·lucinacions que dóna el cansament, ens toparem amb uns ulls petits i foscs a sota d'uns cabells esbullats.
Va per tu, Iñaki!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada