Creuament de camins

Estava intentant recordar quan vaig conèixer l'Iñaki, i com i quan els nostres camins es van creuar per primer cop.

Suposo que el culpable és un amic de la facultat, Jesús, que ens va presentar a ell i a la Mireia, i per aquest motiu no puc dir res més que moltes gràcies. Gràcies per fer que els nostres camins es creuessin i haver pogut compartir tants anys plegats.

La veritat es que han passat una pila d'anys, no sabria concretar perquè la memòria em juga males passades, però diria que més de 15, jovenets , això segur, l'Ester que el va conèixer al mateix moment que jo segur que se'n recorda.

I no saps perquè, de cop i volta te n'adones que hi ha bon “rotllo”, sortíem plegats amb la Mireia i també l'Ester, un grupet petit d'amics, però crec que molt ben avinguts.

Recordeu que quedàvem per anar al teatre per Barcelona, buscant aquelles ofertes de les darreres butaques els dissabtes al vespre, i una cosa porta a l'altra, i de cop, o poc a poc, no sabria dir-vos, se'n contagia la passió per la muntanya de l'Iñaki i la Mireia.

Una passió benvinguda, amb la que he gaudit molts bons moments i espero poder continuar fent-ho, encara que ara tindrà un regust una mica agredolç.

Comencem a fer algunes sortides per la muntanya, de vegades els quatre, de vegades amb altres amics. Quantes vegades vam intentar fer La Pica d'Estats?, ho hauria de preguntar a les Esters (amb i sense h), ja no ho recordo, un cop per massa neu, un altre per cansats, que si em quedo al segon llac (no era ben bé un llac per molt que Ester i Esther insistissin en lo contrari), bé al final no la vam poder fer plegats.

Proposta: hi hem de tornar i fer-la en record de l'Iñaki.

I a Andorra, quantes vegades hi vam anar? Al Xixerella, aquell càmping al costat d'un riu, mira que ens hi vam aficionar.

I de sortida en sortida, un dia proposem de fer un viatge, i perquè no anem a Tanzània i pugem el Kilimanjaro? Però que dius que estàs boig! Que és gairebé un 6000m, si no hem fet ni un 3000m, (que el Comapedrosa no hi arriba), doncs res que ens deixem convèncer i cap allà que anem.

Quin viatge, per mi un dels viatges que no oblidaré, cal dir que al Kili les vaig passar una mica “putes”, però quin fred, que se'm cauen els dits a trossos, doncs posa les mans allà baix, ja saps on, home!.

Una experiència intensa, autèntica, i molt bona aventura, quina sort haver-la poder compartir tots quatre plegats.

Més endavant vam compartir un altre món apassionant, posar-se uns esquis als peus, i lliscar entre els arbres, tot fent esqui nòrdic. Us diré que l'experiència prèvia que tenia no era la més positiva del món, respecte a això de l'esquí vull dir, però vas anant-hi, i al final, força temps després, te n'adones que està molt bé, i comences a gaudir-ho, fins avui en dia. Vaja que crec que força part de responsabilitat també la tenen les sortides que vam compartir amb ell.

I vam compartir molts altres viatges, sortides, experiències, capítols de Dexter tot sopant, ...

Els darrers anys l'Iñaki va viure amb intensitat la seva passió per les curses de muntanya, i potser no vam poder compartir junts tants bons moments com abans, però jo me l'estimava i apreciava igualment, i el recordaré sempre!

Et trobo a faltar amic meu, tant que ni t'ho pots imaginar, em sap greu no poder-t'ho dir, qui sap potser sí que em pots escoltar.

Perquè no direm aquestes coses quan podem, suposo que ens costa molt expressar els sentiments.

Sempre guardaré el teu record a dins meu, gràcies per formar part de la meva vida.

Gràcies per haver compartit part del teu camí amb mi.

No t'oblidaré.

Miquel